Des que es va crear, l'any 2001, l'Acellec ha defensat l'existència d'un sector d'activitat econòmica que uneix amb una línia transversal els serveis del que habitualment coneixem com a lleure educatiu i els que provenen de la tradició de l'animació sociocultural.

El lleure educatiu té a Catalunya un origen innegable en l'àmbit associatiu i en el treball voluntari, que van ser artífex d'un model tècnic d'intervenció en els espais i temps de lleure d'infants i joves, vinculat al que genèricament coneixem com a educació no formal. El seu desenvolupament ha sigut paral·lel a un seguit de canvis socioeconòmics al conjunt del país, que han fet sorgir noves necessitats d'atenció a les persones. La conciliació familiar, el progressiu abandonament dels entorns d'aprenentatge comunitaris i l'agudització de desigualtats socials de tot tipus han derivat també en un ampli consens al voltant que la idea de l'educació, eina indispensable de creixement i progrés, transcendeix l'espai estricte de l'escola. És així com al llarg dels anys hem observat que allò que coneixíem com a lleure educatiu, vinculat inicialment a un segment de població molt limitat, amb uns valors i sensibilitats determinats, ha esdevingut un instrument necessari d'atenció a totes les persones i en tots els àmbits de la vida. És per això que avui parlem del lleure educatiu com un dret social de caràcter universal.

D'altra banda, l'eclosió de l'acció pública després de l'enorme paràlisi provocada per la dictadura franquista, va propiciar el desplegament de l'àmbit sociocultural, resultat de la triple conjunció entre les noves polítiques culturals, educatives i socials. La universalització de l'accés a la cultura, els aprenentatges artístics a través de l'experimentació i la participació en l'àmbit comunitari foren un prolífic camp de provatures per a uns nous professionals que, majoritàriament de manera autodidacta, van construir un nou paradigma d'intervenció pública. A mig camí entre la iniciativa privada i el desplegament de la nova administració es va desenvolupar un model singular d'intervenció que consistia essencialment a trobar camins i espais de participació ciutadana per donar resposta a les necessitats culturals, associatives i de participació social. Els serveis que avui anomenem de cultura de proximitat tenen a veure amb les tasques de mediació per aproximar la ciutadania als serveis i la producció cultural de tot tipus, usen com a vehicle essencial la participació i l'experimentació, i són garantia de respecte als drets culturals.

Una circumstancia comuna a l'evolució del lleure educatiu i a la implantació de l'acció sociocultural és el paper de protagonisme que hi ha tingut la petita i la mitjana empresa. En coherència amb el model econòmic preponderant al país, des de mitjans dels anys vuitanta del segle passat, professionals nascuts en el món associatiu, el treball voluntari i la pràctica cultural comunitària es van convertir en emprenedors. Gràcies al seu activisme cívic van observar i preveure les noves necessitats del país en l'àmbit cultural, educatiu i social, i van fer l'aposta agosarada de professionalitzar una activitat que fins al moment era majoritàriament voluntària i lligada al moviment associatiu.

L'instrument que van triar va ser el de les petites empreses, caracteritzades per una innegable voluntat de servei públic, lligades a valors com la igualtat, la diversitat i la cooperació, amb plena consciència de formar part, al mateix temps, de la comunitat educativa i del sector cultural.

Aquests professionals i les seves petites organitzacions lideraren un procés de progressiva professionalització i van posar en el mapa de les polítiques públiques la necessitat d'universalitzar serveis educatius no formals que fis al moment eren patrimoni d'un percentatge molt limitat de la població i propostes de dinamització cultural que mai no havien obtingut reconeixement formal. Per fer-ho conviuen i comparteixen objectius amb el moviment associatiu, i col·laboren de manera necessària amb l'administració pública.

Després de més de quaranta anys d'evolució podem afirmar que el sector del lleure educatiu i la cultura de proximitat és un espai consolidat d'activitat econòmica, que atén serveis ciutadans de primera necessitat en els àmbits educatiu, cultural i social, amb una vocació constituent de servei públic, que prioritza la qualitat i la correcta atenció al ciutadà per damunt de qualsevol altra consideració, que fa compatibles la rendibilitat econòmica amb la rendibilitat social, que ocupa un amplíssim ventall de professionals en diferents disciplines, que és font de primera ocupació per a segments de població sensibles com els joves i les dones de mitjana edat i que lliga les seves perspectives de futur la necessitat creixent d'oferir serveis d'atenció a les persones que contribueixin a garantir els seus drets.

La trajectòria de l'Acellec es pot resseguir destacant les nombroses fites assolides no només per als seus associats sinó per al conjunt del sector. Podem esmentar la signatura del conveni col·lectiu del sector, del qual en fórem impulsors inicials; la creació de la Fundació Catalana del Lleure Educatiu i Sociocultural, destinada a desplegar els objectius socials de l'organització; la creació i creixement ininterromput de l'Escola de Formació de l'Acellec, l'Escola Efa; la decisiva contribució a implantar a Catalunya un model d'atenció als serveis públics des d'un perspectiva educativa, com els menjadors escolars o les activitats extraescolars, l'evolució dels quals ens permet posar avui sobre la taula els conceptes de temps educatiu de migdia i d'educació a temps complet; la col·laboració amb les administracions locals per desplegar un model professional de gestió d'equipaments i serveis socioculturals; la introducció del model de mediació cultural en l'atenció als usuaris de centres i equipaments patrimonials; la progressiva professionalització de l'amplíssim ventall de serveis que s'ofereixen des de les caes de colònies i altres equipaments situats en entorns naturals; el reconeixement legal de l'exempció d'IVA per als serveis de temps de migdia en atenció al seu caràcter educatiu; l'exitosa pressió a l'administració catalana per tal que, per fi, desglossi formalment i amb rigor els costos de prestació del servei de menjador escolar i en faciliti, per tant, la seva actualització objectiva; i, de manera molt singular, l'enorme esforç realitzat per acompanyar i donar suport a les empreses durant els llargs i tràgics mesos del covid.

Però ens enganyaríem si no féssim recompte dels reptes pendents, que son tan o més rellevants que la feina feta fins ara. Malgrat les dades ens diuen que constituïm, objectivament, un sector d'activitat consolidat, ens cal reconèixer que la nostra visibilitat social és molt lluny de la que seria desitjable, i que no es correspon encara amb la importància i valor social de la nostra activitat. Una part significativa del sector no està associada i, per tant, no tenim encara la possibilitat de representar-lo amb la força i capacitat d'influència que mereix la seva dimensió real. L'esforç de professionalització que han fet les nostres organitzacions topa encara amb riscos evidents de precarització del sector, perquè l'administració estalvia recursos imprescindibles a través d'un model de contractació pública de baixa qualitat, perquè ens falten eines de formació i qualificació adequats per donar valor als nostres equips humans i perquè la negociació col·lectiva no és encara prou àgil i flexible per reconèixer amb millors condicions laborals la feina dels treballadors del sector.